El català alguerés

La ciutat de l’Alguer, situada al nord-oest de l’illa de Sardenya, té al voltant de 44.000 habitants, segons dades del 2009. L’alguerés és la variant pròpia del diasistema lingüístic català que es parla en aquesta ciutat des de finals de segle xiv. Pertany al bloc del català oriental juntament amb el català nord-oriental, el sud-oriental i el català insular o balear. Segons una enquesta del 2004, el 90,01% l’entenia, el 46,5% el llegia, el 61,3% el parlava i el 13,6% l’escrivia. Ara bé, només el 22,4% té l’alguerés com a primera llengua i el percentatge encara baixa més si ens fixem en la llengua habitual (13,9%).

Com podeu comprovar en el següent vídeo, aquest dialecte preciós presenta moltes particularitats per raons sociolingüístiques: rep la influència de l’italià, del sard i del castellà, i conserva molts arcaismes com a conseqüència de l’aïllament geogràfic de la resta del domini lingüístic.

Pel que fa al vocalisme, la característica principal és la neutralització de /e/, /E/ i /a/ en [a] —és una obertura més gran que la vocal neutra de la resta del català oriental— i de /o/, /O/ i /u/ en [u]. Ara bé, tant les e i les o es mantenen si es tracta de cultismes o italianismes, com ara gentil, veritat, ossigeno o poeta. Les e també es mantenen en els monosíl·labs per, de i que. Si van seguides d’una i tònica s’assimilen: atriví (atrevir), vistit (vestit), etc. Un fet semblant al valencià central (i al balear i tarragoní) és que manté la vocal pretònica seguida de /|/ en paraules com caragol i carabassa.

El consonantisme de l’alguerés és, sens dubte, l’aspecte més interessant, ja que es produeixen moltes metàtesis regressives i assimilacions, entre altres trets. Uns exemples de metàtesis són proba (pobre) i craba (cabra). Hi ha assimilacions consonàntiques diverses com en altres dialectes, entre les quals cal descatar la [i] paragògica (sardisme) en casos com un poc de vi o tot l’any, que ells pronuncien «um poki de vi» i «toti l’an» respectivament.

Així mateix, observem que la /d/ i la /l/ intervocàliques és transformen en [|]: Naral (Nadal), maró (meló), ara (ala), munera (moneda)... Per una banda, el grup llatí intervocàlic –TR-, esdevingut –dr-, passa a ròtica vibrant [r]: UITRU > vidre > virra; PETRA > pedra > perra. Per l’altra banda, el grup DR inicial esdevé també ròtica vibrant. Així, dormir es transforma en dromir a causa de la metàtesi regressiva i, finalment, esdevé rumí; doctrina passa a drotina i, després, a rutina. Igual que la resta del català oriental, la r final no s’articula habitualment, només en monosíl·labs, cultismes o italianismes i alguns infinitius. De fet, els plurals acabats en –rs la canvien per una [l]: durols (dolors) o curols (colors) per exemple. Com veieu les ròtiques tenen molta importància en el consonantisme de l’alguerés, un tret que és més habitual del que podem pensar a primera vista. La /l/ seguida o precedida d’una consonant es transforma en una ròtica, com ara curpa (culpa) o crau (clau). En l’andalús podem escoltar mi arma (mi alma).

D’altra banda, quant a la morfosintaxi voldria comentar només unes característiques. L’article definit és conserva com en català medieval (lo, la, los, las) i el gènere d’alguns mots és diferent (la gel, la front, la dolor...). En la combinació del pronom feble més infinitiu es produeix la proclisi, com en català nord-oriental: vol se’l menjar en lloc de se’l vol menjar. Tanmateix, el tret que més pot cridar l’atenció —més enllà d’estructures comparatives com l’italià i el sard o els diminutius amb sufixos italians i loguresos— és que es conserven els antics proparoxítons llatins en plural, com fa la resta del nostre bloc occidental, llevat del ribagorçà: hòmens, jóvenes i, per analogia, fins i tot, pans, cafers, cruns, nuns (nuet). Si vos pica la curiositat, busqueu els demostratius i els possessius algueresos.

La morfologia verbal és, com sabeu, també decisiva a l’hora de delimitar els dialectes. Ocorre, però, que per aquelles raons sociolingüístiques de què parlàvem l’alguerés usa unes desinències determinades. Com el balear, la primera persona del present d’indicatiu es forma amb la desinència zero: cant, cus, rom (dorm) o patesc. La cinquena persona dels verbs de la primera conjugació es conserven com en català antic: mirau, menjau...  L’imperfet d’indicatiu de la segona i la tercera conjugacions es fa amb les desinències –eva i –iva: creixeva i patívam, per exemple. Igualment, el condicional alguerés també accepta la terminació en –iva. A més a més, alguns infinitius es velaritzen (volguer, calguer), de manera que el futur i el condicional també pot velaritzar-se. La primera i la tercera persones de l’imperfet de subjuntiu adopten una –i per analogia a la resta del paradigma: tu cantessis > io/ell miressi, cantessi, etc. En els temps compostos, els verbs de moviment van precedits de l’auxiliar ésser. Fixeu-vos també en les formes del verb ser: só vengut, sés anat, és vengura (venguda), sem anats, seu venguts, són anats.

Finalment, pel que fa al lèxic, més enllà dels arcaismes per ser una àrea lateral i tardana segons la teoria de Bartoli, dels castellanismes, els italianismes, i dels sardinismes per raons d’adstrat, el català alguerés comparteix lèxic amb el balear i el valencià. No obstant això, m’agradaria comentar només un cas: el català de l’Alguer utilitza país per a designar un poble, igual que l’italià, la qual cosa ens porta a reflexionar sobre l’origen dels mots i els significats que van agafant amb el temps. Com veieu, l’alguerés és tot un món per descobrir.