Les onomatopeies del riure

Dissabte passat, Vilaweb publicava un article titulat «Els animals no ‘parlen’ igual» en què il·lustrava de la mà del dibuixant James Chapman que cada llengua usa unes onomatopeies concretes per a expressar els sons animals. En aquest enllaç trobareu les il·lustracions de Chapman per a tot tipus de llengües, com ho són l’anglés, el xinés, el neerlandés, el coreà, el danés, el suec, l’hongarès, l’alemany,  el turc, el japonès, el búlgar i el rus.

És lògic que cada llengua utilitze les lletres que els són pròpies per a indicar els sons.  Així, per exemple, en català el lladruc d’un gos es representa amb bup-bup, quan el gat miola fa mèu o marramau i l’onomatopeia del gall és quiquiriquic. Podeu consultar moltíssimes més onomatopeies en la web Eines de llengua. En qualsevol cas, aquesta notícia de Vilaweb m’ha donat l’ocasió de comentar un altre aspecte que tenia pendent: les onomatopeies de riure.

Els xats, les xarxes socials i Internet en general han contribuït a generalitzar l’ús de les onomatopeies per referir-se al riure. Tots les utilitzem habitualment. Fins i tot, quan en algunes ocasions no sabem ben bé què dir, riem. Però sabem en realitat com s’escriuen en català? En efecte, la influència del castellà sol passar inadvertida també en el món d’Internet, per això no hem d’oblidar que cada llengua mostra una visió concreta de la realitat que ens envolta, expressa una cultura, un imaginari col·lectiu, la identitat i la memòria, la complicitat. Això vol dir que en català tenim, per descomptat, les nostres formes pròpies, tot i la pressió de la llengua dominant.

Al meu parer hi ha una onomatopeia bàsica que es forma amb la vocal a. Així, el castellà fa ja ja ja. D’ací deriven les versions amb e i amb i: en castellà, je je je i ji ji ji. I, encara més, hi ha les deformacions paròdiques amb o i u: jo jo jo i ju ju ju. Ara bé, en català és totalment equivocat representar el riure amb la lletra j. De fet, penseu com sona aquesta lletra en paraules com jaqueta, jersei, Joan i juliol i intenteu fer les onomatopeies. Per això, la millor aproximació a la representació escrita d’una rialla és amb el so aspirat h: ha ha ha, he he he, hi hi hi i, si voleu, ho ho ho i hu hu hu. Així es com ho fa la llengua estàndard, però, segons afirma Eugeni Reig a Les nostres paraules, el valencià tradicional fa clac clac clac i les seus variants amb e i o obertes.

Per a Eugeni Reig, les formes amb hac «són un calc de les que utilitzen altres llengües». Plantegem-nos, doncs, si s’han de recuperar les formes genuïnes valencianes o hem de convergir amb les de la llengua estàndard. És possible la convivència d’ambdues formes? Fins a quin punt és viable escriure en una conversa de xat les genuïnes? Quines s’aproximen millor al so del riure? El debat queda obert.