La crida

Diumenge passat va tindre lloc a les torres de Serrans l’acte que anuncia l’inici de les Falles i convoca els fallers i els valencians en general a participar en la festa. Per això, encara que ho hàgem llegit i escoltat en alguns mitjans de comunicació i malgrat que cada any algú s’enteste en l’error, l'acte es diu i s’ha dit sempre la crida, i no la cridà. De fet, el substantiu crida fa referència a l’«acció de cridar algú» i, concretament, a la «publicació en veu alta per un pregoner o nunci, de noves que interessen als habitants d’una població», segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). A més, el Diccionari normatiu valencià (DNV) rebla el clau: «invocació, exhortació o petició feta de forma solemne o extrema perquè es faça alguna cosa». Així, amb aquest sentit apareix en el Llibre del Consolat de Mar, del segle XIV, i en el Curial e Güelfa, del XV, respectivament:

«Es feta crida per la ciutat per públic corredor ab so de trompeta.»

«Lo rey d'armes... féu crida als quatre angles del camp que degú no parlàs ne fes signes.»

Es tracta d’un derivat postverbal de cridar, que té com a significat ‘fer un pregó’, com no podia ser d’una altra manera. Tanmateix, s’usa més en el sentit de ‘fer crits’, ‘fer sentir una protesta, un clam’ i ‘pronunciar el nom (d’algú) en veu alta’. Per tant, no cal recórrer al castellanisme chillar quan volem dir que algú parla massa alt. Fixem-nos, però, en el tercer d’aquests significats. És possible cridar per telèfon? Si podem adreçar-nos a algú per megafonia, en una consulta mèdica per exemple, per què no per un altre mitjà com és el telèfon? En efecte, l’accepció tercera s’exemplifica així: T’han cridat al telèfon. No obstant això, com que existeix el verb telefonar, l’estructura esmentada se sol sancionar com a inadequada en el registre estàndard. De fet, el DNV apunta que es refereix a un ús col·loquial i, en conseqüència, remet a telefonar.

D’altra banda, el verb cridar presenta unes variants que són el resultat d’un fenomen fonètic ben interessant, la metàtesi. Em referisc a quirdar i quidrar, en les quals s’ha produït un canvi d’ordre dels sons. Així, la r es desplaça una posició —de cridar a quirdar— i, finalment, en desplaçar-se una altra volta, passa al següent segment sil·làbic: qui-drar. En qualsevol cas, i tornant al substantiu crida, deu haver-se produït una confusió per influència d’altres formes com mascletà, plantà i cremà. Ara bé, seria possible dir la crema en lloc de la cremà? Dijous que ve en parlem.

La Mare de Déu no és Verge

Dimarts passat saltava la notícia que l’Ajuntament de València, comandat per l’alcaldessa Rita Barberà, pensava prohibir manifestacions i concentracions a les principals places de la ciutat. Al marge de la polèmica suscitada, voldria aprofitar l’ocasió per parlar de la denominació que rep una de les places més cèntriques i importants del cap i casal, la de la Mare de Déu.

També coneguda com la plaça de la catedral o de la Seu i anomenada Vinatea en època de la II República, actualment el nom és el de Mare de Déu. En aquest sentit, cal recordar que quan ens referim a Maria, la mare de Jesús, la designem com a Mare de Déu i no com a Verge, a diferència del castellà. Per això, no és adequat ni genuí referir-s’hi com a plaça de la Verge, a més de ser innecessari del tot. Perquè, segons la nostra tradició, remarquem l’aspecte matern i no l’immaculat en el significat de no haver tingut cap relació sexual. Així, el fet de prioritzar la virginitat per davant de la maternitat té una intenció teològica, això és, que les dones han d’arribar verges al matrimoni; altrament, no seran considerades dones pures i hauran de pagar per pecadores. Això sense tenir en compte, és clar, el miracle d’esdevenir mare i continuar sent verge. Si, per contra, donem prioritat a la relació familiar el que tenim és una mare i el seu fill, en aquest cas, la Mare de Déu.

En efecte, és per influència del castellà que molts diuen plaça de la Verge, però fixeu-vos si resulta absurd aquest canvi que en altres casos no el fem, com ara per a referir-nos la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí o la de Montserrat, a la qual no anomenem nostra senyora com fa el castellà. Així mateix, és la Mare de Déu dels Desemparats la patrona de la ciutat a qui s’ofrena flors durant les Falles. Igualment, en molts pobles les festeres ho són de la Mare de Déu, no de nostra senyora ni de la verge. Finalment, Mare de Déu s’usa —i és ben viva— com a interjecció exclamativa per a expressar sorpresa; i, més encara, existeix el substantiu marededéu referit a les imatges de Maria, generalment escultòrica i sovint venerada.

Per tant, Mare de Déu és la nostra manera autèntica de denominar la mare de Jesús, Maria, un nom al qual s’afegeixen els títols o els fets pels quals se la venera: Mare de Déu Candelera, Mare de Déu d’Agost, Mare de Déu de la Mercé, Mare de Déu del Pilar, etc.

Els tipus de diccionaris

Els diccionaris són aquelles obres que recullen en un ordre determinat les paraules d’una llengua i el seu significat. Certament, n’hi ha de molts tipus. De normal se solen distingir segons el model de llengua i el contingut. Així, si volem conéixer les paraules normatives, és a dir, les formes adequades per a la varietat estàndard del llenguatge, hem de recórrer al diccionari normatiu. Per exemple, el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Si, en canvi, no ens interessa consultar les formes normatives i el que volem és descobrir els usos reals que en fan els parlants, agafarem un diccionari descriptiu, en el qual es tenen en compte tots els usos independentment de la seua adequació o inadequació al model estàndard. Un recurs molt bo és el Diccionari català-valencià-balear. Aquests són els dos tipus de lexicons pel que fa al model de llengua. El Diccionari normatiu valencià, per la seua banda, opta per la introducció d’aspectes descriptius de la llengua, tot i considerar-se una obra normativa.

D’altra banda, segons el tipus de contingut, trobem un fum d’obres d’allò més interessants. Potser necessitem una ajuda a l’hora de trobar un sinònim per a no fer-nos repetitius o, fins i tot, aquella paraula contrària a la que tenim en ment. En aquest cas, hi ha el diccionari de sinònims i antònims. Quan escrivim en un idioma diferent del nostre és habitual comprovar la correspondència dels mots en una llengua i una altra, i ho fem amb un diccionari bilingüe a la mà. O a internet. En la pàgina diccionaris.cat els trobareu, tant el de sinònims i antònims com alguns bilingües en català-castellà, català-anglés, català-francés i a l‘inrevés. Ara bé, aquests diccionaris bilingües no solen oferir la definició. Sí que ho fa el Diccionari de la llengua catalana multilingüe, que ens aporta amb una sola cerca la correspondència en anglés, francés i alemany, a més de la definició en català.

Si estem aprenent una llengua ens pot servir un diccionari ortogràfic i de pronúncia, com ara el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per al valencià o qualsevol diccionari visual. Però si ja coneixem aquesta llengua i volem jugar amb les paraules tenim el diccionari invers, que ordena les lletres dels mots de dreta a esquerra. Podeu consultar el  Diccionari invers de la llengua catalana, descobrir rimes i intentar anagrames. Si això últim us resulta complicat no dubteu d’entrar al cercador d’anagrames. Si busquem una paraula amb aquesta eina, ens dirà quines altres paraules es poden formar amb les lletres del mot que hem introduït. Per a analitzar l’evolució d’un mot, des del llatí fins al català, hi ha el gran Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.

Finalment, el diccionari ideològic facilita la cerca segons temes o camps semàntics, cosa que ens permet recollir ràpidament les paraules que tenen un significat paregut o que pertanyen a un mateix tema. En el cas que vulguem comprovar un mot d’algun àmbit tècnic d’especialitat, caldrà fixar-nos en un diccionari temàtic, posem per cas, el de medicina. Ara bé, si ens interessa el nom d’un personatge, convindria centrar-nos en un diccionari enciclopèdic, com ara l’Enciclopèdia catalana. En definitiva, disposem de molts recursos per a conéixer millor les nostres paraules: les normatives, les no normatives, les semblants, les contràries, l’origen, l’evolució, la pronúncia i, el que més compta en aquest món plurilingüe, l’equivalència en les altres llengües.

El conflicte lingüístic real

Voldria haver escrit sobre un altre tema, però les circumstàncies sobrevingudes el cap de setmana passat m’han fet canviar d’opinió. Com sabreu l’Acadèmia Valenciana de la Llengua anuncià la publicació del Diccionari normatiu valencià després de 12 anys de treball. I com sabreu també aquesta presentació s’ha ajornat sine die després dels escarafalls d’alguns populars exaltats que anunciaven l’arribada dels quatre genets de l’apocalipsi. La maquinària es posava en marxa de nou: «és un atac als valencians afirmar que valencià i català són la mateixa llengua», deien. I els periòdics titulaven de manera equivocada: «El PP atia novament el conflicte lingüístic».

Segons el Diccionari de sociolingüística, un conflicte lingüístic suposa una «pugna entre dues comunitats lingüístiques per ocupar àmbits d’ús». En un context de contacte entre llengües, com és el nostre, «dues llengües mai no conviuen en una societat de manera harmònica. Sempre apareixen fenòmens d’imposició d’una llengua sobre l’altra com a conseqüència del poder de què disposen els grups socials que les mantenen o rebutgen i que usen el fet lingüístic com a símbol d’una ideologia o d’un projecte polític determinats». Així doncs, el conflicte lingüístic no pot ser de cap manera entre valencià i català, sinó entre valencià i castellà, l’idioma dominant que pressiona contra la normalització de la llengua pròpia.

Hem estat dècades preocupats per aquest debat interessat. Des d’aleshores, hem vist recular els coneixements i els usos socials i ara, de fet, no tenim ni un sol mitjà de comunicació de masses en valencià: tancaren InfoTV, prohibiren les emissions de TVC, han tancat RTVV i, més recentment, Catalunya Ràdio. Per si fóra poc, 100.000 alumnes que voldrien estudiar en valencià no poder fer-ho perquè ni el Govern ni la justícia els presten atenció, un fet que contrasta amb la implicació i la diligència de la justícia quan es tracta de 10 famílies que volen estudiar en castellà a Catalunya. Aquest és el panorama desolador a què ens ha dut el PP valencià.

Aquesta és la política lingüística del PP, una política desfavorable, evidentment, a la normalització del valencià. Es tracta d’estigmatitzar la llengua amb la finalitat de reduir la valoració i el prestigi que tenen del valencià tant els parlants com els aprenents o futurs aprenents: ningú no mostra interés en un idioma si pensa que no serveix o que li pot ocasionar problemes. Un altre objectiu d’aquesta política és inculcar pautes lingüístiques desfavorables a la normalització: el mite del bilingüisme, la diglòssia, els prejudicis, etc. Uns comportaments que aprofundeixen el procés de substitució ja que propicien els canvis de llengua unidireccionalment, del valencià al castellà. I, finalment, desprotegir la llengua pròpia, d’una banda, no legislant a favor i, de l’altra, no posant els mitjans per garantir els (pocs) drets lingüístics fins al punt d’obviar, impassiblement, els casos d’abús i de repressió policials per parlar en valencià.

En oposició a tot això naix una contraplanificació lingüística, la de la societat civil, la d’entitats com Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià i El Tempir d’Elx, la dels valencianoparlants, en definitiva. Com deia aquell, una llengua no es perd perquè no l’aprenguen els que no la saben, sinó perquè deixen de parlar-la els que la coneixen. Per això, abandonem el debat absurd valencià-català i treballem tots junts per recuperar l’ús social i el prestigi del valencià parlant-lo amb normalitat cada dia i mantenint la lleialtat a la nostra llengua, sense canviar al castellà innecessàriament. Així, ens adonarem, també, que  som molts més valencianoparlants del que creiem.