Per què el valencià no és oficial a la UE?

Alemany, anglés, búlgar, castellà, croat, danés, eslovac, eslové, estonià, finés, francés, holandés, grec, hongarés, irlandés, italià, letó, lituà, maltés, polonés, portugués, romanés, suec i txec. Aquestes són les vint-i-quatre llengües oficials a la Unió Europea. Per entendre per què el valencià no ho és cal preguntar-nos, en primer lloc, què s’entén per llengua oficial.

Què significa ser llengua oficial a Europa?

El Reglament 1/1958 de la Comunitat Econòmica Europea estableix quines són les llengües oficials a la Unió Europea, la qual cosa suposa tindre presència en les comunicacions amb i en el Parlament Europeu, el Tribunal de Justícia, la Comissió Europea i el Consell d’Europa, entre d’altres. És a dir, que tant els ciutadans com els parlamentaris tenen el dret d’usar-les-hi. Així mateix, els tractats, les normes comunitàries, els documents interns, els tràmits, les sessions d’òrgans col·legiats, etc. es publiquen en aquests idiomes oficials. La conseqüència que el valencià o  català no siga considerat oficial és evident: ni ens podem adreçar a Europa en valencià ni els parlamentaris tenen el dret d’usar-lo. La Plataforma per la Llengua acaba de publicar aquest informe en què n’assenyala les conseqüències. En definitiva, el valencià resulta invisible per a les institucions europees.

Què cal per ser llengua oficial a Europa?

Primerament, resulta imprescindible la voluntat de fer oficial la llengua en qüestió. Són els estats membres els que poden proposar l’oficialitat o no d’una llengua, que ha de ser aprovada per unanimitat en el Consell. Des que l’Estat espanyol n’és membre, el Reglament s’ha modificat en setze ocasions. Tanmateix, el govern espanyol mai ha volgut proposar l’oficialitat del valencià. L’última vegada fou al juliol de 2013 per incloure el croat com a conseqüència de l’entrada d’aquest país a la UE. Aprofitant aquell moment, quatre eurodiputats catalans –Maria Badia (PSC), Oriol Junqueras (ERC), Ramon Tremosa (CIU) i Raúl Romeva (ICV)– van demanar a l’Estat espanyol que reclamara l’oficialitat del català, però tant PP com PSOE van votar en contra al Congrés dels Diputats.

És per això que cal disposar, en segon lloc, de la força política suficient per demanar el reconeixement d’una llengua a Europa. Com que són els estats els que poden fer la proposta, el pes de forces polítiques, favorables o no a l’oficialitat, determina la balança cap a un costat o cap a l’altre. En aquest sentit, les eleccions europees al País Valencià han portat el primer autoproclamat nacionalista valencià al Parlament Europeu, Jordi Sebastià (Compromís). A més, els valencians compten també amb la voluntat de Marina Albiol (EUPV) de defensar-ne l’oficialitat. En el cas de Catalunya, ERC i CiU ja l’han defensada conjuntament en alguna ocasió i ara ho podran fer amb més força. Tanmateix, si en les setze modificacions del reglament el govern espanyol s’hi ha negat, tot fa pensar que no hi haurà ara la voluntat de proposar el valencià llengua oficial a Europa.

El valencià en xifres

Amb més de 10 milions de parlants, el valencià o català ocupa la posició número setze a la Unió Europea, no obstant això, no figura entre les vint-i-quatre llengües oficials. Per exemple, l’irlandés, que és oficial, el parlen 77.000 ciutadans, vuitanta vegades menys que el català. A més, segons l’Eurobaròmetre de 2012 el valencià se situa en el seté lloc en nombre de parlants que la tenen com a llengua segona o tercera llengua. Encara més, el català és el dinovè idioma més usat a Twitter en tot el món. Aquestes xifres, que demostren la vitalitat de la nostra llengua, no semblen ser suficients per a l’oficialitat.

Ara bé, la pressió política d’alguns partits i, sobretot, la pressió social van comportar un cert reconeixement per part del Consell de Ministres d’Afers Generals i Relacions Exteriors de la UE, el 13 de juny de 2005, tot i que el seu ús no és obligatori. Un any abans, recordareu, es van traduir a les quatre llengües oficials de l’Estat espanyol la Constitució europea.

El valencià a Europa, una llarga història

En nombroses ocasions, la qüestió de fer el català llengua oficial a Europa s’ha colat en els discursos polítics de les campanyes electorals. Sense anar més lluny, en el recent míting del Partit Popular a València per les eleccions europees, Alfonso Rus  va defensar la –suposada– lluita constant que el candidat Esteban González Pons ha encapçalat perquè a Europa es traduïra en valencià. La diferència és notable. Una cosa és tindre el dret a usar-la en les institucions i una altra que es traduïsquen, si no tots, alguns documents. Com hem vist, el PP, igual que el PSOE, sempre ha votat en contra de l’oficialitat.

Però també hi ha altres partits que neguen aquest reconeixement. El cap de llista de Ciudadanos, Javier Nart, va declarar recentment que «no tindria el mínim sentit pràctic», que no serviria. I afegia: «Per què no l'aranès? O el gallec, o el bable, o el romaní? Al final arribaríem a l'orgasme absolut del valencià». Voluntat, poca, perquè no considera important que els ciutadans es puguen adreçar als representats elegits democràticament en la seua llengua pròpia. Seria fer massa Europa. D’altra banda, la famosa #SenyoraUPyD, Teresa Giménez, va dir al debat de TV3 que «a Europa ja hi ha 24 llengües, és una fantasia creure que se'n puguin afegir més». És evident que si no defensen la plena oficialitat ací, on es parla, no la reivindicaran mai a Europa.

Llengües amb estat i llengües sense estat

El que realment volen dir aquests discursos és que el valencià no pot ser oficial a Europa perquè no té un estat al darrere. Si Suïssa decideix formar part de la Unió Europea i proposar el romanx com a llengua oficial no posarien cap impediment. Perquè és un estat. Només Irlanda ha demanat l’oficialitat de la seua llengua pròpia a les institucions europees. I Luxemburg, per exemple, té tres llengües oficials a tot el territori: luxemburgués, francés i alemany. Qüestió de voluntats i de sensibilitats, doncs. Ara bé, si són els estats els únics que poden proposar l’oficialitat d’una llengua i, en el nostre cas, l’estat espanyol li l’ha negada sistemàticament al valencià, ens hauríem de preguntar quina és l’Europa que volem: si l’Europa dels estats o l’Europa dels pobles.

La importància d’estudiar en català

Ja he parlat en alguna ocasió de l’escolarització en la llengua pròpia. Els experts consideren que ha de ser la llengua vehicular de l’educació per intentar capgirar el procés de substitució lingüística, una situació de conflicte en què la llengua A (el castellà) domina la llengua B (el català) en la majoria d’àmbits d’ús. Per això, la immersió lingüística consisteix a exposar-se de manera intensiva a la segona llengua en posició de poder, la dominada, la pròpia. És així com s’aprén de la millor forma possible. Ara bé, per què és important estudiar en català?

D’entrada, les línies en valencià o la immersió en català serveixen per aprendre l’idioma de manera efectiva. L’aprenentatge d’una llengua és la condició necessària perquè es puga normalitzar. Si la gent desconeix l’idioma és evident que no el pot parlar, encara que la valoració simbòlica siga positiva. Tanmateix, la funció que realitza l’ensenyament va molt més enllà. Es tracta de formar-nos, també lingüísticament, per al futur laboral. En el cas de les universitats, si algú estudia, per exemple, medicina i no ho fa en català, no podrà exercir la seua professió en aquesta llengua de manera eficaç i acceptable des d’un punt de vista qualitatiu. Desconeixerà el nom de les malalties, els instruments i els tecnicismes en català, de manera que la tasca de normalització lingüística serà molt complicada en aquest àmbit. I qui diu medicina, diu arquitectura, enginyeria, física, química, etc.

El lèxic especialitzat en castellà s’aprén per inèrcia, perquè està massivament present en la vida quotidiana d’aquests àmbits, la majoria de professionals desenvolupen la seua tasca en castellà. En canvi, no ocorre el mateix en català. Llevat d’algun professional que haja desenvolupat una consciència i actituds lingüístiques molt favorables al català i que haja estudiat els tecnicismes pel seu compte, la majoria usarà les formes en castellà. I són, precisament, els usos allò que fa avançar les llengües. Encara més, un aspecte tan important com la investigació difícilment es podrà fer en català si la formació ha estat en castellà. La tasca investigadora determina en gran mesura el progrés d’una societat, una societat que inevitablement s’expressa a través de la llengua. Sense investigació en català no hi ha producció en català.

Potser diran que en una societat globalitzada és l’anglés la llengua que mana, però no és així. La investigació té més a veure amb el concepte de glocalització, és a dir, pensar en global i actuar o aplicar en local. Vol dir aquesta gent que el castellà renunciarà per complet a la investigació? Cap llengua amb estat al darrere ho farà. Per què ho hauríem de fer nosaltres? Les dades parlen per si soles: a la Universitat Jaume I de Castelló, que supera la mitjana de docència en valencià de les universitat públiques valencianes, es van llegir entre 1992 i 2008 només el 5,45% de les tesis doctorals en valencià, seguit del 10,9% en anglés i un aclaparador 83,43% en castellà. I la possibilitat d’estudiar íntegrament en valencià se situa en el millor dels casos (a la UV-EG) en un 3,8%. La mitjana és d’un esquifit 1,8%. Per contra, a la UMH el 97,4% declara que rep totes les classes en castellà. Així estan les coses.

Apagada informativa: RTVV

29/11/2013 Imatge final d'RTVV. El periodista Genar Martí
envoltat de policies en la sala de control central.  

La setmana passada parlava del mite del bilingüisme, la defensa del qual amaga sovint les desigualtats inicials entre la llengua A i B. Una desigualtat clamorosa és que a hores d’ara ja fa mig any que els valencians no disposem de televisió en la llengua pròpia. La Generalitat s’ha carregat l’ecosistema comunicatiu valencià. És el panorama desolador que ens deixen, després de 21 anys –poca broma!– de governs populars.

Voldria cridar l’atenció sobre la magnitud de la desfeta. D’una banda, ens han usurpat el dret reconegut en l’Estatut a disposar d’una televisió pública i en valencià. De l’altra, ens han condemnat a l’ostracisme i al silenci més absoluts. En vista a les pròximes eleccions europees ho constatarem. La societat valenciana no podrà informar-se en directe, a través dels seus televisors, dels resultats electorals des d’un punt de vista valencià. Llevat potser d’alguna televisió local, no hi haurà imatges. Difícilment escoltarem les valoracions dels líders polítics valencians. No posarem cara als «guanyadors» ni als «perdedors». No tindrem un debat postelectoral en clau valenciana que puga arribar a totes les llars.

A més, de cara a les eleccions valencianes continuarà l’apagada informativa. Recorde el desplegament que feia Canal 9 les nits electorals, amb connexions en directe a les seus dels partits polítics on se sentien discursos de tota mena. Recorde, també, el «debat» electoral en què els partits de l’oposició denunciaven la manipulació de la cadena pública. Ara, els nostres televisors no parlaran en valencià de política. I tan greu com això, les imatges d’un probable canvi polític al País Valencià seran pràcticament inexistents, de manera que aquest moment històric no formarà part de l’hemeroteca audiovisual valenciana. Una hemeroteca, per cert, irreemplaçable que ens ha mostrat la història en la llengua d’Ausiàs March i en clau valenciana, del País Valencià estant. Tornarem, doncs, als temps de la pantalla en negre. Si no ho evitem.

Conflicte i ideologies lingüístiques

La situació de conflicte lingüístic es produeix en un context de llengües en contacte que pugnen per assolir la presència en els diversos àmbits d’ús. Aquest conflicte pot passar com una situació de “normalitat” com a conseqüència de l’arrelament que ha tingut el mite del bilingüisme en la mentalitat dels valencianoparlants. Deia el sociolingüista Aracil que el bilingüisme es propugna, però no es practica, i que funciona com la coartada perfecta d’un procés, el de substitució lingüística, que avança inexpugnablement en una sola direcció.  Es converteix, doncs, en el tòtem que oculta la desigualtat entre la llengua dominant (el castellà) i la dominada (el valencià). La desigualtat és que hi ha castellanoparlants que desconeixen per complet el valencià, mentre que els valencianoparlants són, obligatòriament, els bilingües.

És evident que no són les llengües que lluiten entre si, sinó els parlants, que amb les seues actituds i usos lingüístics impulsen una llengua o una altra. I de vegades ocorre que el conflicte es manifesta en discursos que sorprenen per la seua claredat i concisió. La setmana passada vaig assistir astorat a una conversa que mostrava de manera nítida la ideologia de l’espanyolisme lingüístic i, en conseqüència, la del nacionalisme.

L’individu A (el de la llengua dominant) manifestava alegrement que s’havia de parlar en espanyol –que no en castellà– perquè som a Espanya i som espanyols. D’això es dedueix que els qui no parlen castellà o, millor dit, els qui no el tenen com a llengua primera –el matís és important– no són vertaders espanyols. Som, per tant, un defecte de la identitat espanyola que ens duu a considerar-nos irremeiablement ciutadans de segona? L’individu B (el de la llengua dominada) ho va fer notar i va invocar papers que consagren –després de les llargues nits– l’oficialitat del valencià.

Però l’individu A veu sempre el paper en blanc, la qual cosa no li impedeix de reafirmar-se en la seua posició. Per això, tot seguit va dir que, en realitat, és que «el valenciano no me gusta». Un comportament així, tan amigable, va causar la sorpresa de l’individu B, davant de la qual li va demanar el perquè. Simplement, per curiositat, vaja. Resulta que les altres llengües són «un problema para la unidad de España» i, per aquesta raó, «se tendría que hablar solo español». Deu funcionar així: parlar una llengua diferent del castellà et converteix en un ciutadà de segona i, potser per la frustració causada, et declares enemic de la pàtria i separatista. O tal volta aquests comentaris van fent forat en la mentalitat i, algun dia, et preguntes si ja estàs fart d’escoltar lliçons magistrals com aquesta.

Crec és estrany trobar-se discursos pronunciats de manera tan explícita i lleugera. Tanmateix, és en aquests casos que la imposició es manifesta en tota la seua virulència, com el fet de demanar la mort d’una llengua que parlen milions de persones. La llengua dominant pugna sempre per arraconar els usos lingüístics de la llengua dominada, fins i tot els usos més informals a què havia estat apartada inicialment. No hi ha bilingüisme possible. El que es pretén és el monolingüisme castellà.

La mala educació (sociolingüística)

Aquesta setmana corria per Twitter un comentari que l’assessor dels populars Luis Salom publicava ja fa temps en què afirmava que escriure valencià en aquesta xarxa social era una falta de respecte als seguidors de fora del territori valencià.

.@SantiFerrand @jorgebellver escribir en valenciano en una red como twitter es una falta d respeto a los seguidores de fuera de la Comunitat
— Luis Salom Andrés © (@LuisSalom) September 2, 2012

Així doncs, caldria preguntar-nos per què és una falta de respecte. En primer lloc, hauríem de pressuposar que els seguidors de fora del territori valencià no entenen el valencià. Una hipòtesi tan taxativa i agosarada com errònia tenint en compte que hi ha 10 milions de catalanoparlants repartits en diversos territoris. Tanmateix, assumim la hipòtesi: només els valencians entendrien el valencià. Què ens duria a pensar, en aquest cas, que estem faltant al respecte a algú? De veres hi ha qui es podria molestar per llegir o sentir una llengua qualsevol? És racional enervar-se i considerar-se ultratjat per veure un comentari, posem per cas, en alemany?

O és que hi ha llengües de primera, de segona, de tercera...? Fem la prova. Imaginem que l’afirmació de Salom es refereix al castellà, és a dir, que parlar castellà a Twitter és una falta de respecte als seguidors de fora d’Espanya. O més encara: als seguidors que no entenen el castellà. Un anglòfon, per exemple, tindria dret a queixa? I els xinesos, com a grup lingüístic més nombrós, podrien oposar-se a l’ús públic de llengües menys nombroses que la seua, com ara el castellà?

És això el famós plurilingüisme? Aprendre obligatòriament les llengües majoritàries en nom de la globalització i bandejar, si no expulsar de la vida pública, les llengües minoritàries? I aquestes llengües, són minoritàries en relació amb quins altres idiomes? A partir de quin nombre ens trobem davant d’una llengua majoritària o minoritària? És realment important aquesta distinció o es tracta d’instruments de comunicació? La comunicació entre dues persones és pitjor que entre deu?

Si considerem que està justificat el comentari de Luis Salom en un cas sí i en l’altre no, aleshores ens hauríem de plantejar quins prejudicis tenim i per què. No és cap falta de respecte usar un idioma qualsevol, fins i tot els que no gaudeixen d’oficialitat. No és cap delicte. Tampoc hi ha llengües més fàcils que altres, ni més importants, ni més útils. Tothom té dret a usar la llengua que vulga on vulga.